ESPANYOLS A AUSCHWITZ

Mazaltov “Fofó” Behar

Recordo molt vagament el dia en què els meus pares em van explicar que la meva àvia era una  supervivent de l’Holocaust. Però recordo perfectament què vaig dir quan em van explicar que  havia estat al camp d’Auschwitz: “Aquest lloc és famós”. Tindria uns vuit o nou anys, i sabia  molt poca cosa sobre Auschwitz o l’Holocaust. A partir de llavors, de forma incompleta i  desordenada, mica en mica la meva àvia paterna em va anar explicant el seu pas per aquell  infern.

Mazaltov Behar, Fofó per a la seva família i amics, va néixer a Salònica el 5 d’agost de 1925.  Després de varis segles de domini otomà, Salònica havia passat a formar part de Grècia el  1912. En ella hi vivia una importantíssima comunitat jueva, en aquell moment una immensa  minoria que durant segles i fins el 1923 havia constituït la seva població majoritària, després  de l’expulsió dels jueus de Sefarad per part dels Reis Catòlics, fent merèixer a aquesta ciutat el  sobrenom de “la Jerusalem dels Balcans”. La Fofó va néixer en una família sefardita de classe  mitjana, i va viure els primers anys de la seva vida de forma relativament tranquil·la amb el seu  pare, sastre de professió, la seva mare i el seu germà petit.

Tot va canviar el 1941, quan la ciutat va ser presa per l’exèrcit alemany, però no va ser fins el  1943 que els nazis iniciaren la deportació dels jueus de la ciutat als camps de la mort.  Juntament amb desenes de milers de jueus, la família de la Fofó fou enviada a Auschwitz, on  ella seria l’única integrant que sobreviuria. En arribar al camp, amb 17 anys, la Fofó va ser una  de les noies seleccionades expressament per a ser traslladades a l’infame Bloc 10: aquell  dedicat a l’experimentació amb humans. Es va triar un grup de noies, joves i verges, “les més  guapes”, segons la Fofó, per a ser sotmeses a experiments d’esterilització, a càrrec dels  doctors alemanys Horst Schumann i Carl Clauberg. En aquest punt, el relat de la meva àvia es  torna confús, segons recordo. Freqüentment interromput per les llàgrimes i el dolor, es  centrava en dos aspectes: la gana i les conseqüències dels experiments.

La Fofó explicava que durant les sessions li col·locaven una “taula de fusta” al voltant dels  malucs, a través de la qual li radiaven rajos X amb l’objectiu d’esterilitzar-la. Després de la  primera sessió, durant uns dies la Fofó es va trobar realment malament, amb nàusees i vòmits.  Un mes després, en Schumann va visitar la meva àvia per a comprovar que havia tingut el  període, i la va tornar a sotmetre a una altra sessió. Les sessions de radiació van donar resultat,  i uns dies després de la segona sessió els nazis van encarregar al metge jueu Maximilian  Samuel que extirpés els ovaris a la meva àvia, un de sa i un altre de podrit (la radiació li va  danyar, a més, un ronyó). Durant la seva estada al Bloc 10, la meva àvia va estar a càrrec d’una  infermera jueva polonesa anomenada Fela, que li va agafar molt afecte, ja que la Fofó li  recordava la seva filla. Després de parlar amb la Fela, el doctor Samuel va realitzar l’operació,  després de la qual va tenir una conversa amb la Fofó. Ella li va dir, entre sanglots, que volia ser  mare algun dia. Segons explica, en Samuel li va dir que no sabia si la Fofó seria mare algun dia,  però que si no tenia fills no seria per la seva culpa. El doctor Samuel havia pres una decisió:  extirpar-li l’ovari fet malbé, però deixar intacte l’ovari sa. Ell sabia que aquesta decisió li  costaria la vida. Posteriorment, a més, la Fela va salvar en dues ocasions a la Fofó del seu pas  per les cambres de gas.

He d’introduir aquí un incís: després de la mort de la meva àvia he sabut, entre altres coses  gràcies a la informació proporcionada per l’Esteban González López, metge, professor a la  Universitat Autònoma de Madrid i soci de l’Amical de Mauthausen, que existeixen altres dones supervivents del Bloc 10 d’Auschwitz que expliquen episodis similars, mencionant al doctor  Samuel com el seu salvador.

La següent cosa que m’explicava freqüentment la meva àvia és que, tenint ella un principi de  tuberculosi, els alemanys van evacuar el camp i van obligar als presoners a caminar sobre la  neu durant cinc o sis dies, disparant contra tot aquell o aquella que s’aturés a descansar. Més  tard vaig saber que aquestes caminades es coneixen com les “marxes de la mort”. En cert punt  del camí, la van fer pujar a un tren amb destinació a Ravensbrück, on la Fofó va estar de trànsit  per a continuació passar a Neustadt. Allà, la seva tuberculosi va empitjorar i va viure  l’alliberament en un estat de salut molt precari.

Després de la seva terrible experiència, la Fofó va estar un temps recuperant-se a un hospital a  Bèlgica, juntament amb altres supervivents, fins que va tornar a Grècia, on, havent-ho perdut  tot, va haver de viure en una casa d’acollida per a supervivents. Al cap de poc va conèixer al  meu avi, Charles Mordoh, també jueu de Salònica, que va aconseguir lliurar-se de passar pels  camps d’extermini (tot i que va estar pres en vàries presons i camps de treballs forçats), i es va  casar amb ell. Es van instal·lar a Atenes, i el 1956 va ocórrer el miracle: el naixement del seu  primer i únic fill, el meu pare, a qui van anomenar David Samuel; David pel germà de la Fofó,  Samuel pel metge que va sacrificar la seva en apiadar-se d’ella.

Dos anys després se’n van anar a viure els tres al Brasil, on van romandre durant vuit anys, per  a continuació anar a establir-se a Barcelona, tancant el cercle de l’èxode sefardita. Durant uns  anys van viure entre la capital catalana i el poble de Lloret de Mar, localitat on van muntar un negoci de botigues de souvenirs. Finalment, es van instal·lar definitivament a la vila de la Costa  Brava, on m’he criat i viscut més de la meitat de la meva vida.

La seva vida a Lloret i Barcelona no va ser fàcil, treballant durament durant les temporades  turístiques, i suportant com una llosa el pes de la seva experiència a Polònia, reticent a  compartir-la amb el món. El meu avi va morir el 2002, i passats uns anys, la meva àvia va viure  un últim període de vida molt intens. El 2007, la Fundació Príncep d’Astúries va decidir  entregar el seu Premi de la Concòrdia a Yad Vashem, l’organització amb seu a Jerusalem que  acull el Centre Mundial de Commemoració de la Shoah. La Fofó va ser una de les persones  supervivents de l’Holocaust seleccionades per acompanyar als representants de Yad Vashem a  pujar a l’escenari per a recollir el guardó a mans del llavors príncep Felip. Sense haver estat  mai particularment monàrquica, la meva àvia va viure aquest esdeveniment amb una intensa  emoció, barreja d’alegria pel reconeixement i de sofriment al reobrir ferides que mai havien  arribat a cicatritzar. Durant els anys següents van ser nombrosos els periodistes i estudiosos  que es van interessar per les seves vivències, donant-li l’oportunitat de fer pública la seva  història.

Passats uns anys d’haver quedat vídua, Mazaltov “Fofó” Behar va morir a Lloret de Mar l’agost  de 2012, poc després del seu 87è aniversari. D’ella sempre en recordaré les seves llàgrimes, i el  seu increïble somriure, que va poder conservar malgrat tot.

Carlos Mordoh Monforte