ESPANYOLS A AUSCHWITZ

FELICIANA PINTOS NAVAS

La investigació, mitjançant l’ús d’internet, ens ha permès conèixer –a partir de la seva localització en una pàgina dedicada a la memòria de les persones que van ser deportades per raons polítiques a Auschwitz des de França- unes breus indicacions de la vida d’aquesta espanyola que va participar activament en la resistència contra els alemanys durant la II Guerra Mundial i que va conèixer directament la inhumana experiència de la deportació als camps de concentració nazis, en un itinerari de l’horror que la va dur primer a Auschwitz (Polònia), després a Ravensbrück (Alemanya) i per últim a Mauthausen (Àustria). Ara sabem –gràcies a l’amabilitat del secretari municipal que ens va facilitar les dades que figuren al Registre Civil- que Feliciana, filla de Justo Pinto Calvo i Eugenia Navas Muñoz, va néixer el 9 de juny del 1914 a El Barraco, una localitat de la província d’Àvila, situada a 25 km. al sud de la capital.  Desconeixem el moment i les circumstàncies particulars que els van dur a França seguint el corrent migratori de caràcter econòmic que es va produir durant les primeres dècades del segle XX.

El 1936 es va casar amb Joseph Raymond Bierge (Cenon, Gironde 5-9-1912), adoptant –segons la tradició francesa- el nom de casada i coneguda des de llavors com a Feliciana Bierge.  Joseph era un obrer especialitzat de les drassanes de la Gironde.  Ambdós participaren activament en les lluites que es van produir entre 1935 i 1936, en el context de formació del Front Popular que va triomfar en les eleccions celebrades el 3 de maig de 1936, i en les massives protestes reivindicatives que es produïren després de la formació del nou govern d’ esquerres. La decisió governament de desenvolupar la indústria aeronàutica, amb l’obertura d’una nova factoria a Beglès va fer que el matrimoni Bierge es traslladés, buscant les millores salarials que s’oferien en aquest nou sector de la indústria francesa.

En aquesta conjuntura de canvi polític i de reivindicacions obreres, i amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola va comportar que, com a molts d’altres emigrants econòmics que havien rebut amb simpatia i esperança la Segona República, els Bierge portessin a terme diferents accions solidàries amb la població civil republicana, organitzant recol·lectes, entre els obrers francesos, de diners, roba i aliments per a ser enviats en camions cap a Espanya  amb la intenció d’intentar apaivagar el sofriment dels nens afectats per la guerra.

Serà a partir de l’establiment del nou govern radical el 1938, quan els Bierge es vincularan al Partit Comunista Francès –ara a l’oposició- com a conseqüència de la repressió exercida sobre els vaguistes de novembre del 38.  Després de l’ocupació alemanya (maig de 1940) es van instal·lar clandestinament a la població de Villenave d’Ordon, al sud de la perifèria de Bordeus, i el seu domicili es convertí en un centre de reunió dels responsables de diferents grups de la resistència, pertanyent orgànicament als Franctiradors i Partisans Francesos (FTP) de la Gironda. Les seves activitats clandestines van tenir com a principal objectiu el de difondre notícies que encoratgessin la lluita dels resistents contra els ocupants alemanys. Van instal·lar a casa seva un petit taller amb un parell d’impremtes d’on sortien els diaris i les octavetes que eren repartides per les xarxes clandestines organitzades a les fàbriques i a les poblacions veïnes.  Feliciana era l’agent que garantia la connexió de Raymond Rabeaux amb l’Estat Major, proporcionant-li armes i informació.

Traïts per un membre de l’organització, van se detinguts al juliol de 1943.  El Joseph va ser arrestat el dia 3 al seu lloc de treball i, després d’un rigorós registre del domicili, la Feliciana va ser també detinguda, havent de deixar el seu fill Henry, de quatre anys, a una veïna.  Joseph va patir tortures durant el seu empresonament i el 21 de setembre va ser afusellat al campament de Sougue, a l’edat de 30 anys, en una jornada en que els alemanys van acabar amb la vida de 70 resistents.  La Feliciana va ser jutjada i empresonada a Romainville, des d’on, a principis de 1943, va ser traslladada amb altres presoneres a  Compiègne, per a ser deportada a Alemanya.

El matí del diumenge 24 de gener de 1943 es va formar el que va ser l’únic transport de detingudes polítiques franceses destinades a Auschwitz.  El comboi estava format per més de 1.500 homes procedents del camp de Royallieu, que havien arribat la nit anterior i van ocupar els primers vagons, mentre que els quatre últims havien estat reservats a aquest grup de 230 dones, la major part de les quals eren  obreres resistents comunistes.  Els homes van ser destinats i internats al camp de Sachsenhausen, i les dones, després de tres llargs i penosos dies de viatge sense gairebé menjar,sense aigua i mortes de fred per les baixes temperatures que van haver de suportat, van arribar a un destí desconegut: els vagons es van obrir. Crits, udols, ordres incomprensibles, gossos metralletes, cops amb les armes.  Al costat de la via, sense estació.  El fred ens travessava, on érem?.  Sols ho vam saber dos mesos més tard.  Cent cinquanta van morir sense saber que eren a Auschwitz.

La mortalitat entre el grup “de les 31.000” – denominació amb la que han passat a la posterioritat les components d’aquest transport –la Feliciana tenia el número 31.734-  va ser molt alta ja que després de sis mesos de la seva arribada a Birkenau, de les 230 dones solament seguien amb vida 57.  Entre les mortes hi havia la seva companya de resistència Paula Trapy (dona de R.Rabeaux) que va morir el 13 de març com a conseqüència dels maltractaments, i també dues espanyoles María Alonso y Lucía Martos, pertanyents als FTP i que havien estat detingudes i deportades també com a resistents.

La Feliciana va ser a Auschwitz fins el 1944, fins que unes 30 deportades del seu grup van ser transferides a Ravensbrück en diferents trasllats realitzats al gener, febrer i agost. Aquest no va ser el seu últim destí ja que, davant l’avanç de les tropes soviètiques, els nazis van evacuar el camp de les dones i durant els primers dies de març de 1945 van traslladar unes 2.500 presoneres a Mauthausen, entre les que hi viatjava la Feliciana i la trentena de companyes.  Van arribar a l’estació durant la nit i van fer el camí fins al camp atemorides enmig de la foscor. La columna es va posar en marxa. Les que es trobaven millor sostenien les altres; vam pujar lentament, amb la neu que cruixia sota els nostres peus.  A sobre el cel, a l’horitzó vèiem brillar una gran resplendor: flames.  Durant sis quilòmetres vam caminar atretes per les flames i seguirem caminant. De cop va sonar un espetec, després un altre i un altre.  Ens vam agrupar encara, agafant amb més força les malaltes.  Instintivament vàrem comprendre que les que queien no s’aixecarien més: un revòlver SS acabava amb elles”.  El dia 7 de març van ser registrades al camp austríac i a la Feliciana li va correspondre la matrícula 1.285.

Alguns republicans espanyols supervivents de Mauthausen, han narrat l’arribada d’aquest comboi de dones, donant testimoni de la seva presència. Mariano Constante deia que la majoria d’elles eren franceses o belgues però entre elles hi havia algunes espanyoles, i va ser gràcies a l’aportació de Josep Bailina que el seus noms van poder ser recollits al magnífic llibre que la Montserrat  Roig va dedicar als catalans deportats als camps nazis: Carlota García, la dona de l’Olaso… Angelina Martínez, Feliciana Bierge, Herminia Martorell, Carmen Zapater, Rosita de Silva  i Alfonsina Bueno Vela, són algunes d’aquelles dones que van fer sorgir la immediata solidaritat dels interns per protegir-les des del mateix moment de la seva entrada al camp, i la presència de les quals –durant les poques setmanes que van ser a Mauthausen- va quedar fermament gravada a la seva memòria.

Aquestes presoneres van ser Mauthausen fins el 22 d’abril, data en que les autoritats del camp van entregar el grup de deportades i deportats d’origen francès a la Creu Roja Internacional, organisme encarregat de la seva repatriació a França per Suïssa.  Una operació que es realitzava de forma paral·lela a la que es desenvolupava a Ravensbrück, on una desena de companyes també van ser alliberades pel mateix organisme humanitari, durant aquells mateixos dies.

La Feliciana va ser una de les 49 supervivents d’aquelles 230 resistents que van sortir la matinada del 24 de gener de 1943 cap a un infern on van trobar menyspreu, humiliació, treball esclau, desconsol i mort, però on també hi van trobar camaraderia i solidaritat.  La seva història passa a l’anonimat i a la seva breu biografia sols podem afegir que va poder refer la seva vida a Bordeus, on es casà en segones núpcies, i passà a anomenar-se Mme. Labrugère i pogué testimoniar la seva actuació a la resistència i la seva experiència als camps nazis. Va morir l’11 de gener de 1996, als 81 anys d’edat.